[Puede leer la entrevista en castellano aquí]                                                                  (Dimarts, 11 de novembre del 2014)

Les balances i el fiscal

Jordi Serrat

JORDI SERRAT MANÉN || Periodista i professor de la UVic

El títol d’aquest article pot desconcertar o sorprendre ja que d’entrada les balances fiscals i el ministeri públic (o fiscalia) són conceptes que no tenen absolutament res a veure. A l’Estat espanyol, però, tot és relacionable. Tot seguit, m’explico. Anem a pams. 

Concepte 1,  balances fiscals. Existeixen diversos instruments per avaluar la diferència entre allò que paguem els catalans via impostos i el que rebem a canvi en forma de béns i serveis, després que el govern espanyol redistribueixi la recaptació entre totes les comunitats amb criteris de solidaritat. Tenim el mètode de flux-monetari que calcula els saldos fiscals al territori de la diferència entre els ingressos i la despesa pública transferida a cada lloc. I, d’altra banda, el mètode de flux del benefici que calcula l’esforç fiscal i el que acaba revertint a la població comptant-hi la part proporcional dels serveis de l’Estat que no estan emplaçats físicament a Catalunya però que també van destinats als ciutadans d’aquesta comunitat.

També el govern central ha fet la seva pròpia metodologia de balances fiscals –amb uns comptes públics territorialitzats— en els quals es computa, per exemple, que l’alta direcció del govern espanyol, la seva diplomàcia a l’estranger, la defensa, la Prefectura de l’Estat o el Consell d’Estat  beneficien, segons ells, a tots els espanyols de la mateixa manera.

Concepte 2, la fiscalia i les altes institucions espanyoles. Sobre el paper, els òrgans públics han de servir per a tots els espanyols al marge d’on visquin, tant si voten al PP com si són independentistes catalans. La realitat, però, és ben diferent. El fiscal general de l’Estat es querella contra una consulta democràtica a Catalunya, el Tribunal Constitucional no autoritza el dret a decidir a Catalunya, o l’ambaixada espanyola d’Holanda va censurar la presentació de Victus de l’escriptor Albert Sánchez Piñol perquè tracta sobre el 1714. Les estructures del sistema central actuen sectàriament i es dediquen a perseguir aquells que no són de la seva corda espanyolista.

Conclusió: quina barra! És lamentable que algú consideri a nivell econòmic que les altes institucions hispàniques generen benestar als catalans! El senyor Torres-Dulce el paguem tots. Tant si el govern llegeix o no la despesa de fiscalia com a despesa territorialitzable –és igual, no entro a nivell tècnic—, és evident que aquest senyor té un sou públic i no aporta cap benefici per a Catalunya. Ha criminalitzat les urnes de cartró on 2,3 milions votants vam opinar sobre el nostre país. No fèiem res dolent. No oblidem, a més, que, com la resta de ciutadans, els participants al 9-N també contribuïm a sufragar tant el TC i la justícia espanyola, com la Corona o el Senat que finança els viatges del president extremeny a Canàries.

Ja sé que tenim molts catalans que no són cap exemple de moralitat política, però si us plau! a nivell comptable que no facin trampes. Que no posin com a despesa pel bé comú català l’alta direcció de l’Estat amb el fals argument que Espanya vetlla per a tots. És una vergonya que a les balances del Ministeri es desglossi, per exemple, com a dada positiva per a l’interès general —també de Catalunya— la despesa del Defensor del Poble tot i que aquesta institució va fer molt mal als catalans quan va impugnar l’Estatut, votat i aprovat en referèndum, amb un recurs en què negava la nació catalana.

Entre balances i fiscals, per acabar de reblar el clau i continuant amb més jocs semàntics, recordem que la balança és el símbol de la justícia. Malgrat això, si guaitem la fiscalia espanyola, constatem que un dels plats de l’equilibri està massa descompensat a favor de la sacrosanta unidad nacional española. Un dogma polític que ens costa molts diners i ens impedeix de ser moderns.

Mentre que al Parlament català ja tirem amb 135 escons, a les Corts espanyoles necessiten més de 600 cadires entre diputats i senadors a part d’assessors a dojo i alts càrrecs d’una administració central mastodòntica. Mentrestant patim la llosa de 8.455 milions o 15.000 milions —segons la font—, de dèficit fiscal a Catalunya que ens caldrien per finançar serveis socials bàsics i eixugar el deute.

¿Marxem?

Ja estem trigant massa.

Jordi Serrat

           

Periodista. Professor a la UVic

 

Pots enviar el teu comentari sobre l'article del periodista i professor, Jordi Manén a:

comentaris@laquestiocatalana.cat