[Puede leer la versión en castellano aquí]     

El boicot 

Cava

Un boicot és, segons els economistes Xavier Cuadras i Modest Guinjoan, “l’elecció individual o col·lectiva de no comprar algun producte per tal d’aconseguir determinats objectius” (2011: 72). L’objectiu és perjudicar econòmicament un proveïdor perquè és identificat pel consumidor amb un símbol en concret que representa alguna cosa. Si el boicot es centra en un producte determinat, l’acció tindrà més ressò mediàtic.

Segons el catedràtic d’Economia de  la Universitat de Barcelona (UB), Albert Solé, “el boicot cal veure’l com una cosa irracional, la gent ho pot aguantar a curt termini, però una empresa?”. El professor assegurava durant l’entrevista que “una empresa no està per aquestes històries” perquè si fes boicot a una altra “li generaria pèrdues”. 

I. Antecedents a Catalunya

El boicot que Espanya va fer a Catalunya l’any 2005 per l’aprovació de l’Estatutes va caracteritzar per centrar-se en un producte concret: el cava. I és que, tot i que les empreses del sector mai s’han posicionat a favor de l’autodeterminació de Catalunya, són identificades pels consumidors espanyols com a empreses catalanes. Cuadras aclaria durant l’entrevista que el boicot del 2005 “no estava adreçat a empreses independentistes, sinó a empreses que es visualitzaven com a catalanes” perquè es “volia represaliar a la societat en conjunt”.

Tanmateix, el boicot ja començava a treure el cap el Nadal del 2004, després d’unes polèmiques declaracions del llavors líder d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Josep-Lluís Carod-Rovira. El problema és que, com que es volia boicotejar el cava, els lots nadalencs ja estaven preparats i no va sortir bé.

D’altra banda, l’any 2003, Leche Pascual va deixar de comprar als ramaders catalans perquè  la Generalitat es va negar a acceptar com a iogurt un producte del grup. No obstant això, els consumidors catalans els van fer un contra-boicot, de manera que Pascual va perdre entre un 15 i un 20% de vendes a Catalunya. Al cap de poc temps, Leche Pascual tornava a comprar als ramaders catalans.

Exportacions

II. Exportacions creixents

El treball parteix d’un estudi de  la Cambra de Comerç de Barcelona, realitzat l’any 2012, en què posa de manifest que per primera vegada el 2011, Catalunya va vendre més a l’estranger que a l’Estat espanyol (53%-47% respectivament). L’augment de les exportacions permet reduir el dèficit exterior, un dels “principals desequilibris que té el patró de creixement de l’economia catalana, igual que l’espanyola” (Amat, 2012: 8).

Segons el Centre de Predicció Econòmica, Ceprede, la distribució de les vendes de béns per part de les empreses catalanes són:

Figura 1. Distribució de vendes de béns de les empreses catalanes

Catalunya

26,6%

Resta d'Espanya

34,5%

Estranger

38,9%

Font: Ceprede 2012

A més, les vendes a l’estranger han augmentat de manera notable en els darrers anys.

Figura 2. Vendes de les empreses catalanes a l’estranger


Resta d'Espanya

Estranger

1995

75,8%

24,2%

2011

47,1%

52,9%

2013

45,7%

54,3%

 Font: Datacomex 2012

Amb l’augment de les vendes a l’exterior, i segons afirma Oriol Amat, catedràtic de  la Universitat Pompeu Fabra, l’impacte que podria tenir un possible boicot seria menor al de l’any 2005.

Figura 3. Evolució de les vendes a Espanya i a l’estranger des de Catalunya

Evolució de les vendes a Espanya i a l’estranger des de Catalunya


Font: Consell General de Càmeres de Catalunya (2012) i estudi La cuestión catalana, hoy

*Actualització: el mes de maig del 2013, el Departament d'Empresa i Ocupació de la Generalitat va presentar noves dades. Les exportacions a Catalunya han crescut per tercer any consecutiu i ja representen el 54,3%, mentre que les vendes a l'Estat són del 45,7%.

III. Boicot amb data de caducitat

Xavier Cuadras i Modest Guinjoan sostenen al llibre Sense Espanya que si es produís una hipotètica independència de Catalunya, el boicot tindria una “motivació política” i seria expressiu. Això vol dir que seria una forma de protesta general pel descontentament que suposaria que Catalunya es separés de l’Estat, però, segons sustenten els dos economistes, no tothom faria boicot. Hi hauria els consumidors ofesos que si que en farien, els ofesos que no, i els indiferents, que segurament no s’hi unirien. També existeix una altra classificació extreta de les enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) per Cuadras i Guinjoan (2011:119).

D’això es dedueix que:

  • 1/3 part dels espanyols han fet boicot i podrien repetir-lo.
  • 1/3 part dels espanyols no ho ha fet però podria fer-ho.
  • 1/3 part dels espanyols no ho ha fet ni ho farà.

En un altre ordre de les coses, en el cas de les multinacionals ubicades a Catalunya, Solé es va mostrar escèptic que es produís un boicot contra elles. “És un pèl ridícul pensar que algú li podria fer boicot” perquè, avui en dia, “les multinacionals no tenen país i no deixaran de vendre a Espanya”. I, fins i tot, dubtava que els consumidors espanyols puguin fer boicot als productes catalans: “Si la majoria de persones no són capaces de reciclar, encara que hi estiguin a favor, com han de fer boicot?”.

El doctor en Ciències Econòmiques, Joan Tugores, amb arguments semblants, sostenia que, actualment, els productes són “made in the world” i quan hi ha un boicot “és perquè és una referència mítica, encara que la realitat pugui ser totalment diferent”. Així mateix, posava en dubte qualsevol reacció possible per part de les empreses espanyoles:

Les empreses no poden ni volen permetre’s el luxe de fer masses collonades perquè al final estan subjectes a un compte de resultats i, en canvi, els consumidors sí que estan disposats a beure un cava més dolent i més car durant una temporada. La cosa no va més enllà de la satisfacció psicològica. Però les empreses estan subjectes a uns criteris de racionalitat.

Joan Tugores

Doctor en Ciències Econòmiques[1] 

Imatge sobre les empreses que es volia boicotejar l'any 2005.

En aquest sentit, Tugores també es mostrava incrèdul a les especulacions que un boicot seria catastròfic. “No serà tant dramàtic com es diu, potser no serà tant suau com el del  2005” però, en tot cas, el que pot passar és que “hi hagi uns incentius de les dues parts –Catalunya i Espanya- modificant el mapa de les relacions comercials”.

Durant l’entrevista, Cuadras es preguntava què és una empresa catalana. I és que manifestava que si  La Caixa –que té la major part del seu negoci repartit per l’Estat- rep un boicot perjudicaria “l’activitat econòmica del producte interior brut (PIB) del lloc on aquesta estigui situada”. “S’hi surt perdent aquí però també al lloc on es cou el boicot”, assegurava.

En la majoria dels casos, doncs, una possible situació de boicot no seria gaire preocupant. Tant és així que Cuadras, Solé i Tugores remarcaven que la durada i l’abast d’un boicot a Catalunya seria limitat perquè “un boicot no és gratuït pels que ho fan”. Gairebé tots els entrevistats, coincidien en què el boicot es centraria en productes determinats com el cava i que aquest seria per part dels consumidors.

Els sectors que es veurien afectats pel boicot serien (Cuadras i Guinjoan, 2011: 146):

  • Els sectors que venen de manera directa al mercat espanyol. Un boicot tindria una incidència en les vendes d’aquests sectors.
  • Els sectors que venen de manera indirecta al mercat espanyol, pel fet que els seus clients o els clients dels seus clients, etcètera, sí que hi venen.
  • Els sectors que obtenen guanys derivats de l’augment de vendes per la substitució parcial de les importacions procedents d’Espanya.

I això, segons expliquen els dos economistes a Sense Espanya, impactaria en l’economia catalana de la següent manera:

  • Sectors amb major impacte: 21% de l’economia.
  • Sectors amb impacte mitjà: 20% de l’economia.
  • Sectors amb impacte baix: 30% de l’economia.
  • Sectors amb impacte nul o quasi nul: 29% de l’economia

Així doncs, gairebé el 60% dels sectors no sortiria gaire perjudicat, mentre que el 40% en patiria les conseqüències.

En un altre ordre de les coses, la patronal terrassenca Cecot va realitzar una enquesta entre els seus empresaris de la qual es desprèn que un 53% dels empresaris està a favor de l’estat propi. Segons el Secretari General de la patronal, David Garrofé, “això és una estadística que reflecteix el sentir” i, tot i que l’enquesta manifestava que “els que venen majoritàriament a l’Estat es notaven més recelosos”[2] per “les pors al boicot o pels mercats que tenen a la resta d’Espanya”, un 40% d’aquest grup d’empresaris també s’hi mostrava a favor.

Des del Cercle Català de Negocis (CCN), Jordi Roset exposava que el Govern diu que l’espoli fiscal és d’un 8% del PIB, tot i que ells creuen que és més. Tot i així, “acceptem la dada” i, tenint en compte que “el boicot seria com a molt d’un 4%, guanyem”.

La solució al boicot per a les empreses seria, segons el doctor en Economia, Germà Bel, “buscar mercats a fora com han fet els del cava” perquè “el mercat espanyol quedarà fora durant anys i tindran la necessitat de desendeutar-se del sector privat”. I el periodista econòmic Jordi Goula coincidia amb ell. El que cal és “exportar al mercat espanyol, que és molt més important”. Cuadras i Guinjoan, en canvi, diuen que si Catalunya fos independent no hi hauria dèficit fiscal i, per tant, si restéssim el que es perdria en un boicot s’obtindria «el balanç econòmic de la independència» (2011:200).

El boicot financer i el contra-boicot

Banco Santander

Tots els entrevistats estan d’acord quan diuen que si els espanyols traguessin els seus diners de  La Caixa, els catalans els trauríem del Banco Santander o del BBVA. Per Cuadras i Guinjoan, “un boicot financer a les empreses catalanes d’uns bancs generaria oportunitats de negoci per a uns altres” (2011:156). En aquest sentit, Germà Bel afegeix que “quan hi ha boicots sistemàtics, sempre són simètrics” i, per aquest motiu, en cas que hi hagués un boicot, els catalans potenciarien la compra al mercat interior o, en el cas de les caixes, posarien els seus estalvis en bancs catalans.

El doctor en Economia, Joan Tugores, es mostrava preocupat quan parlava de les entitats financeres. Durant l’entrevista va assegurar que les empreses estan preocupades perquè no saben com quedarien les entitats financeres. “Del finançament se’n parla menys”, es lamentava Tugores, però “una retirada important de dipòsits de  La Caixa o del Banc Sabadell”, no tindria el mateix efecte que un boicot als productes comercials. I és que una reducció dels dipòsits eleva la dificultat per a la concessió de crèdits a  la Generalitat, per exemple.

El gener del 2013,  La Caixa va presentar un informe segons el qual el pacte fiscal és l’única sortida per Catalunya i consideren que les altres vies són inoperants. Pocs dies més tard, el Banc Sabadell va ratificar aquest criteri. Tanmateix, pel CCN “hi haurà entitats que aniran amagant informació” però “ La Caixa, en el moment en què vegi clar que el poble vol la independència, no hi posarà traves perquè per a ells és un negoci”. Per contra, Garrofé (Cecot) opina que “el que diu  La Caixa reflecteix les pors que tenen ells” perquè “hauran de lluitar perquè li afecti el menys possible qualsevol situació”.

Per tot això, el sector financer prefereix no entrar en temes de sentiments. Segons un alt executiu d’una coneguda entitat d’estalvis catalana, els bancs es limiten a observar la realitat des d’un punt de vista econòmic i “detecten que hi ha un desequilibri que, potser, és excessiu entre el que surt i el que torna. Una vegada arreglat això, no entraran en temes de sentiments”. Malgrat tot, el debat sobiranista està a l’ordre del dia i  La Caixa ja ha rebut diferents cartes en què usuaris espanyols anuncien a Isidre Fainé una possible retirada dels seus estalvis per “l’actual deriva independentista que està tenint lloc a Catalunya” (veure Annex).

En opinió d’aquest alt càrrec, “deixant de banda algunes reaccions més immediates, a llarg termini no hauria d’afectar de forma rellevant” perquè “estem en un món molt globalitzat” i, en aquest sentit, ho compara amb el Banco Santander, que està molt internacionalitzat i ningú no deixa de dipositar-hi els seus estalvis “pel simple fet de ser un banc espanyol”. “Es pot agafar un atac de gelosia o d’empipada irracional però el temps ho acaba posant tot al seu lloc”, assegurava firmament. I és que, segons declarava, “hi ha altres coses que prevalen” per damunt que l’entitat sigui catalana o no, “com que et tractin bé”. 

[1] Opinions extretes de l’entrevista personal feta per La qüestió catalana al doctor en Ciències Econòmiques, Joan Tugores, el 18 de gener del 2013 al despatx del profesor a  la Facultat d’Economia i Empresa de  la Universitat de Barcelona.

[2] Els empresaris que venen a la resta d’Espanya són, segons l’enquesta de Cecot, 1/3 dels empresaris catalans.

IV. El debat sobiranista s'encara amb pocs símptomes de boicot

La Cambra de Comerç de Barcelona va dur a terme una enquesta entre 802 empreses de Catalunya el novembre del 2012, en què preguntava als empresaris si en aquests moments “estan experimentant més dificultats en els vincles comercials amb socis o clients de fora de Catalunya pel sol fet de representar una empresa ubicada a Catalunya”. Un 89,5% de les empreses van declarar que no, mentre que el 6,5% assegurava patir-ne en algunes ocasions i el 2,2% té dificultats amb molta freqüència. Segons  la Cambra, el comerç i la manufactura són els sectors que tenen més dificultats i, per contra, els serveis i la construcció són els que tenen menys problemes.

Per altra banda, Pimec va realitzar una enquesta entre els seus empresaris l’octubre del 2012, segons la qual un 13,7% estan molt preocupats per un boicot, mentre que un 25,1% estan bastant preocupats, un 44% poc preocupats i un 16,9% gens preocupats.

També la terrassenca Cecot va efectuar una enquestal'octubre del 2012  entre 800 dels 7.000 afiliats que té. Dos de cada tres, o sigui, un 67% dels seus empresaris no tem un possible boicot, mentre que un 33% es mostra preocupat.

Figura 1. La por al boicot dels empresaris catalans

La por al boicot dels empresaris catalans


 Font: enquesta Pimec 2012

A banda d’això, i malgrat que les empreses no han fet declaracions, durant el Nadal del 2012 van sortir varies notícies a diferents mitjans, que asseguraven que el boicot als productes comercials –com el cava o Nutrexpa[1]- ja havia començat durant les vacances. En aquest cas, segons declarava Xavier Cuadras, “l’empresari pot veure com baixen les seves vendes com a conseqüència d’una reacció d’aquesta naturalesa”.

[1] Els mitjans de comunicació van publicar que “el president de Nutrexpa, Javier Ferrero –el seu nom real és Javier Ventura-, va assistir a la manifestació independentista de l’Onze de Setembre”, però Nutrexpa ho desmenteix.

V. L'efecte frontera

Frontera

La situació d’un possible boicot no és el que més preocupa als economistes, asseguren el professor Albert Solé i el doctor Joan Tugores, perquè “l’efecte té una durada i un abast limitat”. Segons Solé, a curt termini, les empreses catalanes seguirien tenint les mateixes relacions amb l’Estat però a la llarga es produiria l’efecte frontera. McCallum va ser el primer a definir aquest concepte l’any 1955 com el fenomen pel qual el comerç dins d’un estat és més intens que amb altres territoris (Cuadras i Guinjoan, 2011: 192).

“El país que més ens vota a Eurovisión és Portugal i, en canvi, si mires les relacions comercials que tenen amb Espanya, els fluxos comercials són molt baixos”, argumentava Solé en referència al possible efecte que es produiria en cas que Catalunya s’independitzés de l’Estat. I explica:

L’efecte frontera comporta canvis socials i culturals molt a llarg termini, fins i tot es trigarien segles. Potser hi haurà un període complicat durant la transició... Però això no té a veure amb el boicot. El boicot cal veure’l com una cosa irracional, la gent ho pot aguantar a curt termini, però, una empresa? Si això li genera pèrdues, no estarà per aguantar aquestes històries.

Albert Solé

Catedràtic d’Economia a la UB[1] 

D’aquesta manera, assegurava Tugores, “una frontera política té efectes econòmics importants”. El boicot seria una situació puntual però l’efecte frontera aniria deteriorant les relacions amb Espanya paulatinament. En aquest sentit, un estudi de  la Universitat d’Edimburg diagnostica una caiguda gradual del 80% del comerç entre Catalunya i Espanya i també ho comparen amb la relació entre Espanya i Portugal. Tanmateix, però, auguren un augment del 10% del comerç de Catalunya amb la resta del món, motiu pel qual l’impacte total seria d’un 9% del PIB català. Tot plegat és justificat per l’economista Donato Fernández Navarrete perquè “les fronteres nacionals afecten a tot tipus de comerç i, en especial, al de béns”.

Malgrat això, gairebé tots els entrevistats per La qüestió catalana es van mostrar en desacord a la possibilitat que es creés entre Catalunya i Espanya un efecte frontera perquè “com més Europa hi ha, més connexions tenim” i, actualment, “els productes són globals”, manifestava el Secretari General de Cecot.  “Se’m fa surrealista”, es lamentava un alt executiu d’una coneguda entitat financera catalana al ser preguntat per aquesta possibilitat. “Es parla de fronteres perquè estan pactades però més enllà d’això no tinc sentiment d’estar enmig de fronteres” i, per tant, “en una suposada Catalunya independent no contemplo un altre escenari. La frontera és un concepte purament administratiu”, assegurava.

[1] Opinions extretes de l’entrevista personal feta per La qüestió catalana al catedràtic d’Economia de  la Universitat de Barcelona el passat 17 de gener del 2013 a Vic.

Pots enviar el teu comentari a: 
comentaris@laquestiocatalana.cat